Tot està bé  (reflexions 2017)

L'atemporalitat d'alguns escrits els fa vigents en cada present. De vegades, compartir-los pot servir perquè altres ànimes s'hi identifiquin i recordin que no estan soles.

Imatge: dpalmaIA

No puc recordar com va començar tot. Perquè estic convençuda que, quan et fas conscient que hi ets, t’adones que ja fa temps que va començar. Un comentari d’aquí, una història d’allà, una cançó, una experiència resolta, una activitat compartida... qui sap. El cert és que un bon dia despertes. No d’un somni, no. Despertes d’una mena de letargia. I s’obre davant teu una immensitat que et fa aclucar els ulls i que et desborda la ment.

I la impaciència només es fa suportable si t’ho prens amb calma, per estranya que sembli. Hi ha dues opcions: obsessionar-se per adquirir coneixements o jugar a descobrir-los. I gaudir descobrint ha de ser l’únic objectiu. No hi pot haver cap altre, si vols sobreviure a l’allau d’oportunitats que arriben de sobte, del no res, per despertar sensacions abandonades i oblidades en algun racó del teu ser. Aprendre a contenir i gestionar emocions es fa imprescindible si no vols ofegar-te. Passes de revelar-te contra el món, per no haver-te mostrat tot allò abans, a revelar-te contra tu, per no ser capaç de copsar més ràpidament. La set es fa a voltes insuportable i beure esdevé insuficient.

Fins que un dia, algú et regala les tres paraules més màgiques que mai he sentit: TOT ESTÀ BÉ. Una injecció directa al cor que aconsegueix calmar-lo d’immediat. Tot està bé. Està bé si en saps, i si no. Està bé si vols, i si no. Està bé que t’enfadis, i que no. Està bé que sentis, i que no. Està bé que et deixis anar, i que no. Està bé...tot està bé, si tu ho decideixes de manera conscient... i si no, també. Quina meravella! Quin descans! Quina descàrrega! Però... serà això cert? Sona massa bonic, i massa fàcil, i massa còmode, per ser cert. Malgrat els dubtes ja no podràs, més ben dit, ja no voldràs renunciar a aquesta possibilitat: explorar, descobrir, caminar sense el pes feixuc de les culpes, de les vergonyes, de les inseguretats, de les pors... que fàcil pot resultar grimpar com una criatura sense tot això, oi? Que fàcil pot resultar volar si alliberem la ment, per a sentir.   

Arribat aquest punt, no estàs, ni de lluny, allà on la teva intuïció comença a sospitar que pots arribar. Que va! Estàs tot just al ganzell d’una porta entreoberta, mirant encara furtivament pel forat del pany. Amb delit, sí. Amb ànsia, també. I sempre trobes una mà que t’anima, que t’acompanya. No hi ha res com desitjar, per trobar mans disponibles. De fet, no hi ha res com desitjar. Que no és el mateix que dir que desitges.

Encara no ho saps. No n’ets conscient, però hi ha una força que t’empeny a traspassar aquella ditxosa porta que no et deix veure. I comences fent una decidida passa endavant mentre la por, que t’aconsella prudència, et fa recular passa i mitja. Superar les pors és una tasca titànica. Tenim por per tot! Por a equivocar-nos, a despertar enveges, a confiar, a caure, a aixecar-nos, tenim por a fer i tenim por a penedir-nos de no haver fet. Tenim por a estimar, per si no ens corresponen; por a somniar, per si no es compleix el somni; por al rebuig social, por a l’abandó, por a viure, por a morir. L’angoixa provoca una pressió a la boca de l’estómac que si no aconseguim relaxar té mal final.

Bé, com ja estem disposats a creure’ns allò de que Tot Està Bé, descobrim que l’angoixa de l'estomac només és una oportunitat per mirar dins i començar a espolsar teranyines. No. És clar que no. No és tan fàcil fer-ho com escriure-ho. Ni tan ràpid!. Hi ha teranyines que semblen implantades abans fins i tot que existíssim com intenció embrionària.  

Però cada por que expulsem deixa un gran espai que, per primer cop, podem decidir com omplim. Un espai nostre, que no vam poder gaudir perquè ens el vam trobar ple de trastos vells que vam fer nostres sense ser-ho.