La plenitud d'un instant (reflexions 2013)

 

Sempre arriba el dia que alguna cosa desperta la necessitat d’omplir una pàgina en blanc. O potser dues, si s’escau.  De sobte, la mirada plena de vida d’un avi, la paraula no dita d’un infant, una música llunyana que mai arriba, una campanada incompresa, l’olor d’incens que s’allibera al carrer per sota d’una porta o una poma fresca acabada de collir poden demandar permís per passejar la teva ment i trobar complicitats amb els pensaments que la consciència sovint arracona. I respires fons per omplir els pulmons de la calma que el cos necessita. I el silenci s’omple d’imatges i les imatges de paraules i les paraules es converteixen en preguntes. Per què? Per què des dels inicis del món l’home frisa per trobar respostes? Per què se les inventa, en no trobar-les? Per què no gaudir del què realment saps, del què tens a l’abast del coneixement, de la comprensió? Per què la negació a acceptar la limitació humana?

Potser perquè som el què som: Inconformistes, insegurs, ingenus, infeliços. Però potser també perquè som una part del què ens hem cregut ser: ambiciosos, superiors, lluitadors, limitats... I tal vegada som també allò que ningú ens va saber ensenyar: inabastables, intuïtius, únics, creadors, Déus?.

I és que no som capaços d’acceptar que arribem i marxem com ho fa la resta d’éssers vius d’aquest planeta. Hem de dotar la nostra existència d’alguna cosa que li doni sentit. Perquè la simple vida no en té prou, de sentit, per a nosaltres si no va acompanyada d’alguna cosa que d’una o altra manera la immortalitzi. Uns tindran un fill, uns altres publicaran llibres, d’altres buscaran el reconeixement social que aporta la fama, hi hauran mestres de masses, hi hauran genis desconeguts. La gran majoria, però, s’hauran de conformar a cercar compensacions més enllà de la curta existència humana i la gran majoria necessitarà , tard o d’hora, preguntar-se si les seves renúncies han estat encertades o si les negacions han estat les correctes.

Ningú té cap resposta. Ningú ha tornat d’enlloc, amb memòria, per confirmar si cap camí és més adient que un altre. Per tant tothom pot encertar o errar sense arribar a saber-ho mai. Malgrat això, la vida humana navega entre el neguit que les nostres eleccions siguin equivocades i la possibilitat que sigui l’altre qui estigui encertant les seves. I, davant la inseguretat que la ignorància imposada provoca, dediquem esforços ingents a menystenir l’opció dels altres com a única estratègia per refermar les pròpies. Si, som el què som: ignorants del sentit de la nostra existència, potser perquè necessitem creure que té algun sentit més que el d’existir.

Semblem educats per viure de les experiències d’un passat per projectar-nos en les expectatives d’un futur. I el present? El present és massa curt per poder-lo manipular. No interessa. En el present podem decidir fer coses que trencarien amb el passat conegut i que no gosaríem imaginar durant tot un futur. El present és la intuïció, l’instant... la vida, potser?.

En canvi vivim per construir el nostre futur. El d’aquí o el de més enllà. Un futur desconegut i incert, en tot cas. Un futur sense més garantia que la nostra negació diària al no ser. Necessitem projectar-nos en aquest futur fràgil ple de presents inexplorats. Ple de presents no viscuts?.

I tot això es pot reflexionar flairant una poma acabada de collir. Recordant la seva vida a l’arbre. Imaginant tots els insectes que l’hauran festejada abans. Sabent les gotes fresques apressades dins d’una pell de colors dolços. Assaborint la plenitud d’un instant.  

 

**Anterior: Tot està bé